Arquitectura fatimita

L'arquitectura fatimita fou l'estil arquitectònic que es va desenvolupar en el Califat Fatimita sota la dinastia homònima dels fatimites, que van regnar en el Nord d'Àfrica, a Ifríqiya, i després a Egipte, entre 909 i 1171. Va ser una de les poques dinasties xiïtes del món islàmic i l'única els membres de la qual porten el títol de califa. Oposada als abbàssides, que regnaven a l'Iraq, van donar lloc a una important producció artística, afavorida per la competència entre ambdues dinasties.

Va combinar elements de l'arquitectura oriental i de l'occidental, inspirant-se en les tradicions nord-africanes i en l'arquitectura abbàssida, romana d'Orient i copta. Va unir els primers estils islàmics i l'arquitectura medieval del Soldanat Mameluc, introduint importants innovacions.

L'arquitectura es va desenvolupar a les seves principals ciutats: Mahdia (921-948), Al-Mansuriya (948-973) i el Caire (973-1169). Al-Qàhira, la vella ciutat del Caire de la ribera oriental del riu Nil, va ser el centre de la seva activitat i la màxima expressió arquitectònica, on es van erigir molts palaus, mesquites i altres edificis.^[1] Al-Aziz (r. 975-996) es considera el major constructor fatimita, i se li reconeixen almenys tretze fites importants, com el palau Daurat, la mesquita del Caire, una fortalesa, un belvedere, un pont i uns banys públics.

El califat fatimita competia amb els governants dels imperis abbàssida i Romà d'Orient, i gaudien de luxosos palaus, els seus majors assoliments arquitectònics, que es coneixen gràcies a descripcions escrites. Diversos dels edificis que es conserven, tombes, mesquites i murs que es troben principalment al Caire, tenen elements originals de l'arquitectura fatimita, malgrat van ser modificats i reconstruïts en èpoques posteriors. Alguns exemples destacats són la Gran mesquita de Mahdia, la mesquita d'al-Azhar, la mesquita d'al-Hàkim i les mesquites d'al-Juyuixí i de Lulua.

Malgrat que els fatimites van estar molt influenciats per l'arquitectura de Mesopotàmia i de l'Imperi Romà d'Orient, van desenvolupar característiques úniques, com l'arc en quilla amb quatre centres i les trompes, connectant volums interiors quadrats a la cúpula. Van construir pòrtics, cúpules sobre mihrabs i alquibles, i façanes ornamentades amb iconografies i decoracions d'estuc. El gravat en fusta de les portes i interiors era delicat i detallat. Les seves mesquites seguien un esquema de planta hipòstila, amb un pati central envoltat per arcades. També van construir mazārs, mausoleus característics de la seva arquitectura, que commemoren un descendent del profeta Mahoma.

Han sobreviscut tres portes monumentals de l'era fatimita al Caire, construïdes sota les ordres del visir Badr al-Jamalí (r. 1074–1094): Bab al-Nasr (1087), Bab al-Futuh (1087) i Bab Zuwayla (1092). Malgrat han estat alterades, tenen característiques de l'arquitectura romana d'Orient, amb poques traces de la tradició islàmica oriental. Recentment ha sorgit un estil neo-fatimita per part dels Dawoodi Bohra, utilitzat en restauracions o en l'edificació revival de mesquites xiïtes modernes, que suposadament continua l'arquitectura fatimita original.^[2]